Lorena Valero: La mezzosoprano valenciana que va conquistar Salzburgo

València,

Parlem amb Lorena Valero, mezzosoprano formada professionalment al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, alumna de Margarita Lilova en Viena i que ha tingut mestres com ara Ghena Dimitrova, Jerzy Artisz, Wolfram Rieger y Helmut Deutsch.

 


 

Com decidires iniciar-te en el món del cant?

Des de que era menuda he volgut cantar com ho feia ma mare. Ella té una veu de soprano lírica meravellosa. Un dels millors records de la meua infància és quan ma mare em banyava i cantàvem les dos; com en el bany hi ha tanta reverberació gaudíem moltíssim. Amb 12 anys vaig aconseguir que ma mare entrara a formar part d’una coral d’adults per poder ingressar jo també. Ella obtingué ràpidament el lloc de solista i jo, un any més tard, vaig hacer d’abandonar el cor per consell del meu primer mestre, José Cuéllar, qui m’ensenyà la impostació de la veu, així com a conéixer i estimar l’òpera i la sarsuela. Amb ma mare impostava la veu però només quan cantava amb ella. Recorda com anhelava els dos dies de la setmana quan anava a cant amb el meu mestre després de l’escola.

 

 

Vas començar la teua trajectòria professional com a soprano lírica i, de forma natural, vas evolucionar cap a la tesitura mezzosoprano. Quin ha estat el major repte fins al moment?

Sí, pràcticament tota la meua carrera d’estudiant i part de la professional l’he exercida com a soprano. El meu primer mestre, en veure’m ja augurà que jo seria una mezzosoprano, de fet, l’exàmen del grau elemental el vaig fer amb àries com “La Habanera” de Carmen. Amb el pas dels anys vaig adquirir molta facilitat en els aguts i la meua tesitura pujà. Dic que pujà perquè vaig aconseguir, amb la pràctica i l’estudi, més aguts, però el meu centre natural de veu va perdre volum a poc a poc i cap dels meus següents professors ni tan sols va contemplar la possibilitat que fora mezzosoprano. I si en algún moment mostrava els meus greus (que mai vaig perdre), algún d’ells em deia que no eren correctes.

Quan vaig arribar a Viena per estudiar amb la meua mestra “Margarita Lilova” vaig aprendre la vertadera tècnica del bel canto per cantar en teatros grans d’òpera. Com ella deia, vaig passar a cantar en “estéreo” i no en “mono”. Ella treballava com si jo fos una soprano lírica però sempre digué que, amb els anys, me convertiria en una soprano dramàtica. Anys després vaig fer un recital amb piano, juntament amb el pianista Klaus Sallman, al Palau de la Música de València i m’escoltà el Maestro Collado. Ell tingué claríssim que jo era una mezzosoprano i així ho digué al meu marit, que estava al seu costat durant el concert. Des d’aquell moment em vaig posar a treballar com a mezzosoprano, tot i que també de vegades alternava com a soprano. Fou una època de transició.

Un dels meus majors reptes va ser interpretar el rol de Violetta de la Traviata, sense haver fet ni un sol assaig, el mateix que va passar amb la Liú de Turandot.

 

 

«L’entrega i especial energia que transmeten els joves de l’Orquestra Simfònica de la FSMCV és molt gratificant»

 

En 2011 vas ser Premi Extraordinari Grandi Voci al concurs internacional de Salzburg. Com vas viure eixe moment?

Va ser un moment molt emocionant. Després d’això vaig cantar l’Aida de Verdi al Festival d’aquell concurs en Salzburg. Un altre gran repte…

 

Com marca la teua vida diària ser mezzosoprano?

Amb una constant cura per la meua salud vocal. Tractant no fer un ús incorrecte de la veu. El vespre d’una funció tracte de parlar el mínim i fins i tot evite riure a carcallades… cosa que quan estic amb la meua filla és molt difícil! Riem moltíssim juntes. El que és cert és que, a poc a poc, tracte de fer una vida el més normal possible, intentant no preocupar-me tant per la veu, sobretot des de que cante en la meua tesitura normal de mezzosoprano.

 

 

Este any actues amb la Jove Orquestra Simfònica de la FSMCV. Què destacaries d’esta experiència?

Destacaria el saber fer d’estos joves músics que tenen moltíssima cura pel que fan amb entusiasme i gran entrega a canvi del gaudi del moment de la interpretació de la música. Eixa etrega i especial energia te la fan arribar. És molt gratificant.

 

Durant la teua trajectòria, hi ha cap peça que t’haja fet especial il·lusió interpretar?

Sense dubte, la Santuzza de “Cavalleria Rusticana”. i com a obra simfònica els quatre últims Lieder de Strauss.

 

Qui t’ha inspirat en el desenvolupament de la teua professió?

Sempre ha estat, des de que era menuda, Maria Callas. Després fou la meua mestra, Margarita Lilova. Ara són el meu marit i la meua filla.

 

Quin consell donaries als joves que estan iniciant-se en el món del cant?

Que gaudisquen del període incansable de la formació, però també de les altres coses de la vida. I que escolten amb atenció a la seua veu interior.

 

Quins són els teus pròxims projectes?

El pròxim 13 d’octubre cantaré junt al meu marit, Cristóbal Soler, al Theatro Municipal de Sâo Paulo de Brasil, en un concert en commemoració del Dia de la Hispanitat, interpretant obres de Granados i “El amor brujo” de Falla. En desembre interpretaré “El Mesies” de Haendel en diferents auditoris de Castella – la Manxa. En febrer de 2018, Suzuki de Madame Butterfly al Teatro Reggio de Calabria, en primavera la Charlotte de Wertger. A més, desenvoluparé altres projectes durant 2018 a França i Alemanya. Al 2019 debutaré al Teatre de la Sarsuela amb “Beltrana” de “Dña. Francisquita”.