Entrevista a Carlos Ramón Pérez: Batuta d’Or 2017

En la última edició del World Music Contest, que està considerat el concurs de bandes més important del món, Carlos Ramón Pérez va ser proclamat “Batuta d’Or 2017”. Com va viure eixe moment?
«Tot el que vaig viure aquella nit fou una barreja de nerviosisme i felicitat. El moment d’eixir a l’escenari per actuar fou molt especial: emprens una rampa llarguíssima i quan, finalment, arribes a l’escenari del Rodahal comences a creure’t de veritat que estàs allí, que tot amb el que has somiat està molt a prop.
Després de dirigir, va baixar de l’escenari eufòric però també amb la certesa què encara no havia guanyat res. Quan van acabar les interpretacions dels tres finalistes i mentre el jurat deliberava, va començà un concert d’una banda tailandesa que a mí se’m va fer etern. No podia estar-me quiet a la cadira, no podia sentir res perquè l’ansietat m’ho impedia. Finalment, arribà l’hora dels premis i tot esclatà al meu voltant.
Vaig tindre la gran sort què els meus pares, la meua germana i la meua nóvia van poder anar-hi a veure’m. Al nomenar-me com a guanyador recorde que em sacsejaren, besaren i abraçaren sense que jo ni tan sols puguera alçar-me de la cadira. Eixe moment el recordaré com un dels més feliços de la meua vida».

No vull marcar-me més metes que seguir treballant amb la mateixa il·lusió.

Què ha suposat per a tu haver rebut un guardó tan important i que et consagra com a director de bandes a nivell mundial?

«Més que el reconeixement de cara al públic, valore açò com una satisfacció personal, com una prova de que tot l’esforç i estudi durant anys, han valgut per alguna cosa.
Per suposat, guanyar la “Batuta d’Or” suposa haver alcançat un somni que molt poca gent pot complir. Quan vaig decidir que volia ser director, no fa massa anys, recorde que vaig pensar que en 2017 ho havia d’intentar amb el WMC (per al de 2013 era massa prompte). Més que un objectiu, sempre havia estat una il·lusió per a mi que sabia que, molt possiblement, mai arribaria. Per això ara ho estic vivint com un somni.»

Et marcares com a repte aconseguir la Batuta d’Or i ho has aconseguit. Quina és la teua pròxima meta?

«Per descomptat, crec que he tingut suficient amb els concursos, de moment. No vull marcar-me més metes que seguir treballant amb la mateixa il·lusió, perquè m’he demostrat a mi mateix que, al cap i a la fi, les recompenses arriben.»

Què significa per a tu la trompeta?

«La trompeta és la meua gran passió. Tot i que estic bolcat en la direcció, sé que mai deixaré de ser trompetista. Mai he vist que una cosa implique deixar l’altra de costat. de fet, m’agrada pensar que la trompeta ha estat el vehicle que em va dur a la direcció.»

Quin paper ha tingut en la teua vida la Unió Musical de Crevillent?

«Ha estat clau i ho continua sent. N’estic segur que res haguera sigut igual en la meua vida si no haguera crescut en la meua banda. Els meus companys han celebrat este premi com si l’hagueren rebut ells. També hem plorat junts les desgràcies. I és que, al cap i a la fi, allà tinc als meus amics i a a la meua família.»

M’agradaria molt tornar a dirigir en el Rodahal de Kerkrade. Aquell lloc m’ha deixat marcat.

Qui t’inspira en el teu treball?

«Tinc la sort d’haver-me envoltat de persones meravelloses. Gran part del mèrit de tot el que em passa és de la meua família. Tinc uns pares que s’han sacrificat el que no està escrit per donar-me el que he necessitat en la meua carrera i els estic eternament agraït. Però, sense dubte, la meua gran inspiració és Merce, la meua parella. Ella és el meu contrapunt perfecte. M’anima quan ho necessite i em baixa dels núvols quan ha de fer-ho. Ella no és música i això és fantàstic perquè entén el meu món però al mateix temps el veu amb una perspectiva distinta i això m’ajuda dia rere dia.»

Quines persones consideres que han marcat més la teua trajectòria professional?

«La mateixa sort que he tingut a nivell personal, l’he tinguda a nivell acadèmic. Em permetreu que done quatre noms.
Moisés Gil Bernabé fou el meu primer professor de trompeta, a més de ser el meu millor amic. Allà on estiga, li agraïsc ser qui sóc.
La segona persona és Manuel Mondéjar Criado, el meu gurú de capçalera. Ell va posar-me una batuta a la mà i m’ensenya cada dia com la serietat i la passió han de ser la meua bandera.
José Rafael Pascual Vilaplana ha estat un altre dels meus professors i, sense dubte, ha marcat la meua carrera. És una persona extremadament apassionada i compromesa amb el que fa i m’ha inspirat.
I, per últim, Jan Cober, que ha estat professor meu els últims anys en Holanda. No conec a cap músic millor que ell. Crec que m’ha fet entendre la música millor. Li estic molt agraït per la seua dedicació i per com m’ha tractat. L’admire i el vull en parts iguals.»

En essència, els directors som creadors d’ambients.

Com t’agradaria veure’t en 10 anys?
«Feliç! Crec que a la fi és el que compta. Evidentment, m’agradaria dirigir en una formació professional, fent música d’alt nivell. Però també tinc clar que u no pot sentir-se realitzat i apassionat en el seu treball a qualsevol nivell. Només aspire a seguir emocionant-me com ho faig ara.»

Què t’agradaria deixar com a llegat al món de la música?
«Crec que al que qualsevol director ha d’aspirar és a que se’l recorde com algú apassionat i compromés. En realitat, no creem res material ni teòric pel que ser recordats. En essència, els directors som creadors d’ambients, tant en l’escenari com als assajos o en el dia a dia. Veig amb molta enveja a eixos grans directors que, durant dècades, tant a nivell amateurs com en les orquestres més professionals, han sabut construir un so únic en cada banda, crear tradició o, pel contrari, trencar amb els costums estúpids. Això només es fa amb serietat, respecte el músic i dedicació.»

Un lloc on t’agradaria dirigir i una partitura que estigues desitjant interpretar?
«Tot i que semble mentida, he de dir que m’encantaria tornar a dirigir al Rodahal de Kerkrade. Aquell lloc m’ha deixat marcat. No és l’auditori més impressionant del món (de fet, no tinc clar si podem dir-li auditori), però quan xafes eixe escenari tens la sensació que vas a ser part d’una cosa històrica. Hi ha un ambient especial. M’encantaria tornar a dirigir allà, però concursant amb una banda.
I pel que fa a la partitura, tinc una espineta clavada amb una obra que havia d’interpretar fa uns mesos i, a la fi, per diverses circumstàncies, no va ser possible. És “Traveler” de David Maslanka. no és una de les obres colossals del mestre, és més bé concisa i íntima. És una obra molt profunda que parla sobre la vida com a un viatge. Una partitura molt especial amb la que tard o d’hora em trobaré.»