Concert benèfic “Stradivarius per la DANA” amb els instruments Stradivarius de Patrimoni Nacional

El Teatre Real i Patrimoni Nacional s’unixen per a recaptar fons per a la recuperació del teixit cultural i musical dels territoris afectats per la DANA

• El 20 de gener a les 19.30 hores tindrà lloc en el Teatre Real un concert solidari protagonitzat pel Quartet Casals, que interpretarà la magistral obra El arte de la fuga, de Johann Sebastian Bach, amb els instruments realitzats per Antoni Stradivari (1644-1737) que atresora el Palau Real de Madrid.

• Serà una veritable ofrena musical tutelada per la Fundació dels Amics del Teatre Real i Patrimoni Nacional que permetrà, amb els fons recaptats, contribuir a la recuperació del teixit cultural i musical dels territoris afectats per la DANA.

• A més de la venda de les localitats per al concert, entre 20 i 98 euros, ja disponible en la pàgina web, el Teatre Real ha habilitat una Fila 0 per a donacions. La quantitat donada podrà ser desgravada d’acord amb la llei d’incentius fiscals al mecenatge (Llei de referència: RDL 6/2023).

• El Teatre Real agraïx al Centre Nacional de Difusió Musical, CNDM, la seua col·laboració en la participació del Quartet Casals en el concert Stradivarius per la DANA.

Madrid, 8 de gener de 2025. – El Teatre Real i Patrimoni Nacional s’unixen per a recaptar fons per a la recuperació de la vida cultural i artística dels territoris devastats per la DANA del passat 29 d’octubre, organitzant un concert filantròpic protagonitzat pel Quartet Casals, amb el Quartet Palatino de Patrimoni Nacional, que solament ix de les seues dependències en ocasions excepcionals (no ho feia des de fa quasi 28 anys).

El prestigiós ensemble de música de cambra, que conformen actualment Vera Martínez i Abel Tomàs (violins), Cristina Cordero (viola) i Arnau Tomàs (violoncel), va nàixer a l’Escola Superior de Música Reina Sofia en 1997 -any de la reobertura del Teatre Real-, i en els seus 27 anys d’activitat va tindre el privilegi de tocar diverses vegades amb els instruments palatins.

En esta ocasió ho faran interpretant peces de la genial partitura El arte de la fuga, obra darrera, misteriosa i inconclusa de Johann Sebastian Bach (1685-1750), sense assignació específica d’instruments, que les seues quatre veus són adaptades per a quartet de cordes, aconseguint la claredat, cohesió i intimisme necessaris per a afrontar el contrapunt de les catorze fugides i quatre cànons com un laberint eteri, un transcendent perpetum mobile (veure text de Luis Gago a baix).

La interpretació d’esta música sublim, amb la qual el Quartet Casals cull sempre excel·lents crítiques -incloent les de la gravació discogràfica de 2023-, arribarà a a el públic a través dels quatre instruments realitzats per Antonio Stradivari (1644-1737) que atresora el Palau Real, la qualitat i la singularitat del qual faran del concert una vetlada única. (veure text a baix sobre el quartet palatino).

PROGRAMA

Johann Sebastian Bach (1685-1750)

El arte de la fuga, BWV 1080

– Contrapunctus I, a 4
– Contrapunctus II, a 4
– Contrapunctus III, a 4
– Contrapunctus IV, a 4
– Canon per augmentationem in contrario motu
– Canon alla ottava
– Contrapunctus V, a 4
– Contrapunctus VI, a 4, in stilo francese
– Contrapunctus VII, a 4, per augmentationem et diminutionem
– Contrapunctus IX, a 4, alla duodecima
– Contrapunctus X, a 4, alla decima
– Contrapunctus XI, a 4
– Contrapunctus VIII, a 3
– Contrapunctus XIII, a 3
– Canon alla decima in contrapunto alla terza
– Canon alla duodecima in contrapunto alla quinta
– Contrapunctus XII, a 4
– Contrapunctus XIV, a 4, fuga a 3 soggetti
– Vor deinen Thron tret’ ich (Ante tu trono me presento), BWV 668

Quartet Casals

Vera Martínez, violí
Abel Tomàs, violí,
Cristina Cordero, viola
Arnau Tomàs, violonchelo

Teatre Real, 20 de gener a les 19.30 hores

ANATOMIA DE LA MELANCOLIA

LUIS GAGO

Per què Bach va compondre tan poc –comparativament almenys, si prenem com a referència la feraz producció de la seua joventut i primera maduresa– en la seua última dècada de vida? I per què eixe èmfasi en la música obertament especulativa, deslligada en aparença de la vida i la interpretació arran de terra? Mai podrem respondre a estes preguntes, però ningú ha aventurat una hipòtesi millor ni més plausible que un col·lega seu que el va admirar en gran manera, el també alemany Paul Hindemith, quan, en una conferència llegida a Hamburg en 1950, va plantejar la hipòtesi que el vell Bach degué ser presa d’un accés de melancolia. Però no de la “melancolia de la impotència” que Nietzsche va adjudicar malignament a Brahms, sinó just en cas contrari, d’una “melancolia de la capacitat”, la que queda reservada per als qui, com Bach, han aconseguit arribar pel cap alt alt. Constatar en el cim la seua condició d’éssers humans, que els impedix continuar ascendint, és el que va fer que Bach –conjectura l’autor de Mathis der Maler– es refugiara a un temps en el silenci i en una música per a si mateix, esqueixada del món real.

Com l’Ofrena musical, l’única base de la qual és un tema proveït pel rei Federico II el Gran, El arte de la fuga alça tot el seu edifici a partir de la seua minúscula cèl·lula inicial d’onze notes. Este monotematisme a ultrança, radical, accentuat per la naturalesa essencialment imitativa de fugides i cànons, convertix a estes darreres creacions de Bach en propostes sonores quasi obsessives, que tracen infinits cercles concèntrics entorn d’un mateix motiu i sense apartar-se d’una tonalitat –ací, Re menor– que seria després també la del Rèquiem de Mozart o la Novena Simfonia de Bruckner, obres tan terminals com El arte de la fuga. Bach va morir mentres preparava les planxes per a la seua edició, la qual cosa ens va deixar una sèrie de crucials interrogants afegits, de nou sense resposta possible, començant pel propi títol de l’obra, molt probablement espuri, ja que en el seu manuscrit autògraf, depositat en l’actualitat en la Staatsbibliothek zu Berlin amb la signatura P 200, la cal·ligrafia no és la de Bach, sinó la del seu alumne i gendre Johann Christoph Altnikol. Quant al seu presumpte caràcter incomplet, en el famós Obituari redactat en 1750 per Carl Philipp Emanuel Bach i Johann Friedrich Agricola, i publicat per Lorenz Mizler en 1754, pot llegir-se: “Esta és l’última composició de l’autor, que conté tot tipus de contrapunts i cànons sobre un solo subjecte principal. La seua última malaltia li va impedir completar el projecte de concloure la penúltima fugida i d’elaborar l’última, que havia de contindre quatre temes i invertir-se més tard nota per nota en les quatre veus. Esta obra no va veure la llum del dia fins al cap de la mort del difunt autor”. Efectivament, l’última fugida s’interromp abruptament en el compàs 239 del manuscrit, poc després de l’aparició del tercer tema de fugida, corresponent al nom de B-A-C-H (Si bemoll, La, Do, Si natural). Just davall, una mà una altra vegada diferent, la de Carl Philipp Emanuel, va afegir la següent nota: “n. b. Mentres treballava en esta fugida, en la qual el nom de BACH apareix en el *contrasujeto, l’autor va morir”. Encara que costa interpretar la frase al peu de la lletra, este és un més dels misteris que envolta a un dels dos cants del cigne del gran compositor alemany (l’altre és la no menys misteriosa Misa en Si menor).

Ni en este manuscrit ni en la primera edició apareix cap menció d’instruments, una sort de xec en blanc que ha propiciat tot tipus de propostes, encara que l’ideal ha de ser que esta música vaja impregnant-se en els seus oients, gota rere gota, sense necessitat d’acolorir o variar la seua grandària: com més idèntiques siguen eixes gotes, millor. La continguda en El arte de la fuga és, amprant el títol de la novel·la de Vikram Seth, “an equal music”, la qual cosa convertix a un quartet de corda en un traductor ideal dels seus pentagrames, per més que siga necessari introduir lleus modificacions en alguns dels contrapunts per a acomodar-los a les tessitures dels quatre instruments. La seua escolta serà per a alguns una experiència àrdua, perquè, en els seus últims anys de la seua vida, Bach va intentar convertir la música –i l’expressió és, de nou, de Paul Hindemith– en “pensament pur”. Però opera en el nostre esperit com un tractament de neteja integral. Amb un lleu deixe de melancolia.

ELS STRADIVARIUS DEL PALAU REAL.

En 1702 Antonio Stradivari (1644-1737), potser el més important luthier de la història, va oferir a Felip V, en el seu pas per Cremona, cinc instruments del seu taller, realitzats i decorats per ell: un quartet de cordes i un violoncel, llavors amb diferents designacions, ja que no existia la denominació de “quartet de cordes” tal com la coneixem hui. No obstant això, la transacció no va arribar a produir-se i 70 anys més tard els fills i hereus del famós *luthier van vendre el conjunt a Carles III, que el va destinar al seu fill, el futur Carles IV, gran melòman i intèrpret de violí.

Amb la invasió napoleònica (1808-1813) van desaparéixer dos dels cinc instruments, dels quals es va recuperar la viola en 1951 a Londres, quedant novament el Palau Real amb la possessió del quartet de cordes complet, construït i decorat per Antonio *Stradivari en el seu període de maduresa -última dècada de sis-cents- i concebut per a ser utilitzat com un conjunt cambrístic amb un mateix color sonor i una combinació tímbrica excepcional, que ho fa únic en el món.

També és única la decoració geomètrica, zoomorfa i antropomorfa realitzada per Stradivari en les tapes, cércols i clavillers de cada instrument, que estan firmats pel seu autor amb l’anagrama i l’any de construcció: violins, 1709; viola, 1696; i violoncel (antic violó baix), 1694.