[:es]José Franch-Ballester “La actuación que más me ha marcado fue mi primera vez como clarinete solista con la banda de mi pueblo”[:]

José Franch-Ballester (Moncofa, 1980) és un dels nostres músics més internacionals. Al setembre començarà a treballar com a professor assistent de Clarinet i Música de cambra en la Universitat British Columbia en Vancouver (Canadà). Malgrat la seua joventut, la seua carrera com clarinetista li ha portat a orquestres de tot el món com la BBC Concert Orchestra, la Princeton Symphony Orchestra, la Santa Barbara Chamber Orchestra, la Malaysian Philharmonic Orchestra o, ja en el nostre país, Orquestres com la de València o la de RTVE entre moltes altres. La seua labor també s’ha vist reconeguda amb nombrosos premis com el Primer Premi en 2004 en el Young Concert Artists International Auditions a Nova York o el prestigiós Avery Fisher Career Grant que va rebre en 2008.

A quina edat vas començar a sentir interès per la música?

Recorde començar a sentir interès per la música des de molt xiquet. I sobretot gràcies a la gran influencia dels meus familiars, molts d’ells músics, que des que tenia una primerenca edat van començar a iniciar-me i a fer-me sentir que la música era una part molt especial en la meua vida.

Somiaves amb ser un músic professional o va començar com una afició?

Des de xicotet somiava amb ser músic, no a ser professional, o tenir una titulació com un màster, … el meu somni era el de viatjar amb el meu clarinet per tot el món i compartir la meua música amb gent de diferents països i cultures al mateix temps que jo aprenia d’ells. I, d’una forma màgica, és el que he estat fent des de llavors. Cada viatge, concert, cada repte, em fa estar agraït amb aquesta meravellosa oportunitat que m’ha donat la vida.

“El meu somni era el de viatjar amb el meu clarinet per tot el món i compartir la meua música amb gent de diferents països i cultures”

En 2008 vas rebre el prestigiós premi Avery Fisher Career Grant. Què va significar per a tu rebre un guardó com aquest?

Aquest premi ho atorga el Lincoln Center de Nova York per a premiar la carrera que desenvolupen joves músics al voltant d’EUA. Ningú es pot presentar i ningú sap que està nominat o que ho estan observant. En el meu cas els meus managers en NY em van citar en els seus oficinas i, mentre estava reunit amb ells, van cridar al seu telèfon i vaig escoltar que van dir que estava ací i em van dir que algú volia parlar amb mi. Quan em vaig posar al telèfon, un representant del Lincoln Center em va comunicar que m’havien atorgat el premi. En aqueixos moments no vaig poder reaccionar perquè no m’ho esperava. La veritat és que em va omplir d’alegria veure que una institució tan important reconeixia la meua trajectòria i al mateix temps açò va proporcionar un canvi molt important en la meua carrera.

Actualment, eres reconegut com un dels millors clarinetistas del món, se’t compara fins i tot amb Benny Goodman, com vius açò?

Intent no pensar en açò i concentrar totes les meues energies en el meu estudi diari, projectes i la gran responsabilitat que tinc com a professor.

De les centenars d’actuacions que has realitzat, si pogueres escollir una, quin seria la que més t’ha marcat?

De certa forma, cadascuna d’elles ho han fet, però si haguera de quedar-me amb una seria quan als 14 anys vaig tocar com a clarinet solista per primera vegada en la banda de música del meu poble, Moncofa. Hi havia un sol molt important de clarinet i quan va acabar el concert, el meu avi va venir a mi emocionat i amb llagrimes en els seus ulls i em va dir unes paraules que mai oblidaré. És com si haguera pogut intuir el futur que m’esperava.

Quines persones t’han inspirat i t’inspiren en la teua carrera?

L’esforç, dedicació i ganes de superació del meu pare. Tots els professors que he tingut en aquesta vida i especialment a totes aquestes persones que, sense obtenir reconeixements al llarg de la seua vida, segueixen lluitant, estudiant i volent superar-se.

Què és el que més t’apassiona de la teua professió?

El poder compartir el que feixos, el poder fer sentir a les persones que t’estan escoltant el que estàs sentint en aqueix moment, viatjar, aprendre de moltes cultures, el poder ensenyar tot el que saps i, al mateix temps, seguir aprenent i volent sempre superar-te.

“La música és molt personal però, al mateix temps, hem de ser molt flexibles per a treballar en equip, per a compartir, ajudar i fer que a través d’ella tinguem un món millor.”

Quin consell li donaries als joves que s’estan iniciant en la música i que somien amb dedicar-se professionalment a ella?

Abans de res els diria que siguen disciplinats, que treballen durament i intel·ligentment, que sàpien que aqueixa forma de preparar-se constantment porta tota una vida, sent un treball a llarg termini. La música és molt personal però, al mateix temps, hem de ser molt flexibles per a treballar en equip, per a compartir, ajudar i fer que a través d’ella tinguem un món millor. Que mai deixen de somiar, encara que aquests somnis no es facen realitat, que el mateix camí que realitzen cercant la superació i totes les experiències que comporte siguen aqueix somni, aqueixa il·lusió d’aconseguir aquests somnis que en la vida real apunten com la punta d’un iceberg, assumint que aqueixa gran part que està amagada sota l’aigua, està repleta de sacrificio, obstacles i un afany per millorar i pel desig de voler continuar amb aquest camí. I, finalmente, que no tinguen por a les crítiques, a ser únics i que la seua sinceritat els porte a trobar la seua pròpia veu.

Quins són els teus pròxims reptes?

El meu pròxim gran repte és el de començar aquest setembre com a Professor Assistent en la Universitat de la Columbia Britànica en Vancouver, Canadà. On tindré una gran responsabilitat, no solament impartint classes, sinó a més coordinant el departament de vent fusta al costat del gran equip de professionals que té la universitat per a seguir donant forma i crear un projecte educatiu que siga un referent internacional.