Pere Vicalet: “Ser director de la Banda Federal suposa un enorme repte personal, social y artístic”

Pedro Vicente Caselles Mulet, més conegut com Pere Vicalet, té 29 anys i ha estat seleccionat com a titular de la Jove Banda de la FSMCV per a la temporada 2017, el director més jove amb qui ha comptat l’agrupació musical federal.

Director, compositor i artista digital, ha creat i investigat softwares relacionats amb la pedagogia musical, la creació visual i sonora i els processos en temps real mitjançant sensors. Sense dubtes, música, vídeo i tecnologia prenen un sentit especial en estos temps multidisciplinars que corren.

Què ha significat per a tu ser triat director de la Banda Federal? Has sigut el director més jove fins ara…

La veritat és que haver estat triat director de la Banda Federal significa, a més d’una gran responsabilitat, un enorme repte personal, social i artístic. Si a això afegim que he estat el més jove amb 29 anys, i tinc que compartir escenari amb companys de carrera, encara fa més interessant el repte. Recorde amb especial emoció el moment què em van cridar: estàvem a punt de sopar. Encara em recorden la cara d’incrèdul durant tot el sopar!

Quin ha sigut el principal repte en aquest àmbit?

El primer i principal repte ha sigut la programació artística del primer encontre. Tenia clar que volia un repertori sensat amb el meu perfil i que obrira la banda a nous llenguatges artístics. També consensuàrem que els autors havien de ser valencians i la dificultat havia d’estar enfocada a una banda professional. No en va la Banda Federal es recolza sobre una gran infraestructura de la FSMCV i també, com no, en l’alt nivell artístic dels seus integrants. En conseqüència, açò ha permès programar obres que no es poden fer tots els dies. Així, poc a poc el programa fou prenent la idea d’interpretar obres que s’havien tocat poc fins conformar un programa d’obres que només  s’han interpretat fins a la data del concert una sola vegada. Una proposta arriscada i ambiciosa, però amb el convenciment que és el camí.

“La dificultat del repertori del primer encontre havia d’estar enfocada a una banda professional”

Què et va impulsar a introduir-te al món de la direcció?

La veritat és que vaig arribar un poc de rebot. En aquest cas, li dec molt a la Unió Musical de Gata de Gorgos, banda a on em vaig formar inicialment. Va donar la casualitat que Pascual Cholbi, el director, es va deixar la banda juvenil i durant un temps en eixe esperit jove i ignorant un tira cap endavant i es posa a dirigir. Finalment, l’afany de formació va fer i està fent la resta. Com diu Muti, allà pels 80 començarem a entendre de què va açò… Jo crec que al menys als 100…

Vas decidir deixar els teus estudis en Enginyeria Industrial per estudiar Direcció de Cor, Direcció de banda, Direcció d’Orquestra i Composició, va ser molt difícil donar aquest pas?

Bé, he de dir que fàcil no va ser. Encara que el pas ja estava donat realment. M’explique. Quan de sobte només quedes amb els teus companys per estudiar música, assajar música de cambra o tú mateix li dediques més temps a la música que a la enginyeria, sols queda donar el pas d’acceptar-ho. He de confessar que una vegada ja estudiant composició, em vaig adonar que havia alguns conceptes de càlcul i àlgebra que es podien comprendre millor des del punt de vista musical. En eixe punt, vaig enllaçar la curiositat de nou cap a la enginyeria, i supose que entre moltes altres coses, m’ha portat a configurar el meu perfil actual de tecnologia musical.

A desembre del 2016 et vas estrenar com a director al Palau Reina Sofia de València, amb l’òpera “La Mare dels Peixos”. Què va significar per a tú eixa experiència?

Recorde la experiència com una de les més apassionants de la meua trajectòria com a director. Primer era una òpera. I d’estrena, amb tot el que allò significava. A més, portava electrònica i estava jugant a casa. Finalment, compartíem escenari amb estudiants de primària i secundària. Fou un treball molt el·laborat, amb pocs assajos i que es va portar endavant gràcies a moltes persones.

Per a mi va ser una època molt bonica ja que, per primera vegada en la meua carrera professional, confluïen els meus diferents perfils, que en el fons és només un. Després de l’estrena de l’òpera electrònica com a director, actuava com a DJ amb la Banda Simfònica de Reus al Teatre de la Bartrina i, tan sols una setmana més tard, estrenava la meua primera composició per a Banda amb el CIM La Armónica de Bunyol com a director convidat. Van ser uns mesos de preparació intensos.

Tot i la teua joventut, eres compositor, director, artista digital, catedràtic de Tecnologia Musical al Conservatori Superior de Música de València Joaquin Rodrigo i un dels últims guardons que t’han lliurat ha sigut el de Premi al Talent Jove de la Comunitat Valenciana. Què sents quan fas la vista enrere i prens consciència del gran camí recorregut?

Potser encara no sóc conscient del camí. Pot semblar atrevit, però no faig la vista enrere. Sempre endavant. En la música, tanto per a lo bo com per a lo roí, només importa el present. N’hi ha que estar en forma tots els dies. De vegades crec que únicament es redueix a estar al lloc i al moment adequat i aleshores tens que treure partit de la formació rebuda.

Si he arribat a on he arribat, ha sigut per tota la gent que ha dipositat la seua confiança en mi en molts moments. Recorde tots els professors que he tingut, les persones que han estat ahí incondicionalment, els meus suports emocionals i els meus llocs preferits de retir, d’a on vaig nàixer com a persona, d’a on vaig nàixer com a músic, hi ha tanta gent a qui dec tant… Que bé, supose que d’alguna manera, el que faig és recompensar-los pujant a l’escenari.

Si he arribat a on he arribat, ha sigut per tota la gent que ha dipositat la seua confiança en mi en molts moments. 

Què artistes són els teus referents?

Ara és quan un tremola per no deixar-se a ningú. Molts. Em centrarà en l’electrònic. Probablement siga Daito Manabe i el seu Rhizomatiks Project el més a tindre en compte. El vaig conèixer a Nova York on presentava un obra per a sensors facials. Fa menys d’un mes, a Barcelona, presentava una Photosphere per a dansa i més de 24 projectes que seguien el moviment en 360º i 3 dimensions els artistes.

En la vessant didàctica de la tecnologia, destacaria a Carla Diana. La he descobert recentment i m’encanta la seua forma d’entendre i explicar els conceptes.

També en la vessant artística m’agraden les propostes de Julien Bayle, Ryoji Ikeda, Alva Noto i per descomptat que la col·laboració de Francesco Tristano amb el Dj Carl Craig.

Quins projectes tens per a 2017?

Per al que resta de 2017, el més important que tinc són un encàrrec per a vídeo, llums i interfícies al Projecte Rafel Festival, que serà a octubre-novembre; una obra per a dos contrabaixos i intèrpret electrònic, i també un altre encàrrec per a cor i electrònica per a juliol del 2018, que hi ha que començar a compondre este estiu. Paral·lelament, continuem investigant en Sonologia al CSMVJR diferents camins d’expressió visual i sonora.

Un somni que t’agradaria complir?

Este 2017 volia fer la setena simfonia de Shostakovich. És una simfonia a la qual tinc molt d’estima i respecte. Enguany es compleixen 75 anys de la seua estrena durant el setge a Leningrado. Recrear l’estrena seria potser inclús més que un somni.

 “En menys de cinc anys estaré a un escenari clàssic com a DJ o artista digital, i també a un Festival de Música Electrònica com el Medusa o el Sónar, com a director musical. El límit se’l posa un mateix. “

Hi ha algun projecte més nou per ahí, però bé. Per donar algun avenç, estic convençut de que en menys de cinc anys estaré a un escenari clàssic com a DJ o artista digital, i també a un Festival de Música Electrònica com el Medusa o el Sónar, com a director musical. El límit se’l posa un mateix. Tot és qüestió de temps.

 

Compartir:

Categorías