El valencià Rubén Gimeno es posa al front de l’Orquestra de València

El director valencià Rubén Gimeno (València, 1972) es posa de nou al front de l’Orquestra de València en el marc del Festival de Música Contemporània ENSEMS que organitza l’Institut Valencià de Cultura i coorganitza el Palau de la Música, que a més és seu de diversos concerts. Gimeno es mostra molt il·lusionat de tornar a dirigir aquesta orquestra, la primera que va escoltar en la seua vida i de la que va ser membre durant un any.

La primera part del concert inclourà l’estrena de l’obra de Ferrer Ferran El gegant de fusta, composició per a contrabaix i orquestra que comptarà amb la participació del solista de la Orquestra de València Javier Sapiña. I continuarà amb La pasión amorosa per a dos contrabaixos de Giovanni Bottesini, en què Javier Sapiña s’unirà a Hèctor Sapiña, professor de contrabaix del Conservatori Superior de Música d’Aragó. Sense dubtes, un repertori atractiu per al públic que tindrà l’oportunitat de descobrir la vessant més virtuosa d’este instrument.

El concert es completarà amb la Sinfonia núm. 11 en sol menor, op. 103 “El año 1905” de Dmitri Shostakovich, un obra que està molt vinculada a la infància de Rubén Gimeno ja que, quan era xicotet, son pare, director d’una reconeguda banda valenciana, la va portar al Certamen Internacional de Bandes de València, i es va passar mesos i mesos escoltant-la a diari.

No és la primera vegada que Gimeno agafa la batuta de la formació valenciana, però sí que ho fa en un moment de plena maduresa professional després de set temporades liderant l’Orquestra Simfònica del Vallés, de la qual ha estat titular fins el passat mes de maig. Uns anys molt fructífers durant els quals també ha dirigit altres formacions (Orquesta de Tenerife, Astúries, etc.), i que li han valgut per “fer-me gran en esta professió. La direcció no deixa de ser un ofici en què vas aprenent dia a dia. El contacte amb les diferents orquestres va fent que cada vegada creixes més com a director i tingues major coneixement d’un instrument, que és la orquestra”, afirma.

Este creixement no ha sigut sols artístic, sinó que s’estén a altres àmbits, inclosos els de la pròpia gestió musical. Per a Rubén Gimeno, “la música no és només una finalitat, és un mitjà de cohesió social, d’unitat… es poden fer moltes coses mitjançant la música. En la meua opinió, el futur de les orquestres, siguen públiques o privades, passa per augmentar la seua presència en la societat, participant en projectes i iniciatives que promouen la cohesió social”.

Una vessant en què Gimeno té àmplia experiència, donat que el model de gestió de la Simfònica del Vallés (la única orquestra simfònica espanyola organitzada empresarialment com una societat anònima laboral, a on els treballadors són alhora propietaris) li ha permès participar en iniciatives que altres orquestres comencen ara a plantejar-se. Com a exemples, els projectes socials i educatius que desenvolupa la formació catalana amb diverses entitats o el flashmob que la orquestra va realitzar el 2014 i que ha assolit quasi 74 milions de visites al Youtube (https://www.youtube.com/watch?v=GBaHPND2QJg).

Després de la cita en València, l’agenda de Gimeno el portarà fins a les Illes Canàries i Astúries, a on dirigirà, respectivament, la Orquesta Sinfónica de Tenerife i la Orquesta del Principado de Asturias. En ambdós casos ho farà, com a València, amb un repertori simfònic, encara que Gimeno no amaga el seu gust pel repertori líric, que ha dirigit en nombroses ocasions amb magnífics resultats. “El marge de creació en abordar una òpera o una obra lírica és més ampli que en el cas de la música simfònica. N’hi han molts factors que influeixen en el resultat final del treball, cosa que ho fa molt emocionant. En el cas de la simfònica, els resultats són molt més previsibles. En qualsevol cas, el balanç entre els dos és molt bo, raó per la qual em sent molt a gust en ambdós”, assegura.

Ja en el mes de maig, Rubén Gimeno tornarà al Principat per participar al XXIV Festival de Teatre Líric Espanyol, i dirigir al Teatro Campoamor d’Oviedo Don Gil de Alcalá, amb direcció d’escena d’Emilio Sagi.