Societats Musicals i Igualtat de Gènere

N’hi han fets que ocorren al llarg de la nostra vida i que marquen per sempre la societat que ens envolta. En dies passats, comentava amb alguns companys la influència del 15-M. N’hi ha qui no vol reconèixer-lo i continua creient que vivim en l’Espanya anterior al 15 de maig del 2011, però no és així, el món ha canviat.

En dies passats van caure en les meues mans dos programes electorals d’altres tantes candidatures a presidir dos entitats valencianes d’ampli arrelament. Per una banda la de l’Ateneu Mercantil de València, i per altra la de l’Associació Empresarial d’Oficines i Despatxos de la Comunitat Valenciana. Ambdós candidatures tenien diverses coses en comú que em van fer pensar. En primer lloc que els punts emblemàtics d’ambdós eren per referir-se a la transparència i proximitat a l’associat. Fins a tres punts del programa en una d’elles i fins a cinc epígrafes a l’altra parlaven d’aquestos temes. I no estaven perduts pel fons dels enunciats del pretés compliment, no. Eren, en els dos casos, els primers missatges de la llista. També en la nostra Federació, a octubre del 2014, els dos eixos centrals del programa electoral que vam presentar a Villena van ser la transparència i la proximitat a l’associat. Sí que hem canviat doncs, sí.

Però en un dia com hui, 8 de març, no volia referir-me a aquesta coincidència programàtica sinó a un altre fet que també va cridar la meua atenció, i és que ambdós candidatures estaven encapçalades per dones. Carmen De Rosa i Carmen Pleite han aconseguit liderar, ambdós, entitats que de ben segur en la seua història han tingut molts més presidents homes que presidentes dones, com ens ocorre a tantes altres entitats. I de segur que no han arribat a eixe lloc de poder per la seua coincidència en nom amb la gitana de fer temperament de l’obra de Merimee i l’òpera de Bizet. Segur que ha sigut, com sempre passa amb les dones,  perquè s’ho han guanyat per força i perquè han demostrat molt més del que ha tingut que demostrar qualsevol home per triomfar. Però el món ha canviat, i les dones estan ahi.

“Hui més de la meitat de la joventut de les nostres escoles són xiquetes o dones”

Fa quasi 30 anys, allà pels anys 90 del segle passat, en el I Congrés de Societats Musicals va haver-hi una ponència que treballà el tema de la dona i la joventut, i que va destacar la poca presència femenina en les nostres juntes directives i inclús en les plantilles de les nostres bandes de música, recomanant canvis necessaris per revertir eixa situació injusta. Llarg camí el recorregut des d’aleshores, però fructífer. Hui més de la meitat de la joventut de les nostres escoles són xiquetes o dones, i per sota dels 20 anys, les plantilles de persones músiques estan també molt compensades en un molt ajustat 50%. El que per damunt dels 20 anys no siga així no és més que una herència del passat que any rere any anirà caient i augmentat eixe llistó d’edat igualitària en els nostres arxius. El món, també el de les bandes de música, també ha canviat.

Diem moltes voltes que les societats musicals som el fidel reflex de la nostra societat. Tenim tants negres, blancs, rics, pobres, blaus, rojos, morats, verds o taronges com els que té el nostre entorn social i polític, i en això de la representació femenina no anàvem a ser diferents. Hui dia les barreres de gènere s’han trencat a nivell educatiu i n’hi ha tants alumnes xiques com alumnes xics en els diferents sistemes educatius: formal, no formal i informal.

Però continua havent-hi una assignatura pendent en l’àmbit al qual ens estem referint: el número de dones que assoleixen llocs destacats. Empresàries, científiques, directores de unitats de negoci, i al nostre àmbit, directores de escoles, de bandes i orquestres, presidentes de societats musicals, compositores… Dones que destaquen, que lideren. Continuen sent molt poques. En açò hem canviat poc.

Despús-ahir 6 de març va haver una trobada a la capital amb presència de científiques i empresàries per parlar de les barreres que continuen presents en la societat i que impedeixen assolir la igualtat a eixos nivells de la cadena de valor humà en les organitzacions. De les intervencions que s’hi van realitzar, vaig traure una conclusió que m’ha portat a escriure aquest article. Una dona va relatar emocionada la seua difícil experiència vital personal i els problemes que com a mare soltera havia tingut que vèncer, portant-me a la reflexió amb què he començat aquestes línies.

“Però continua havent-hi una assignatura pendent en l’àmbit al qual ens estem referint: el número de dones que assoleixen llocs destacats.”

Com hipèrbole o metàfora van vindre al meu cap l’11 de setembre del 2001 i els atentats a les Torres Bessones de Nova York, amb certesa, perquè des d’aquell 11-S fatídic el món va canviar en molts altres aspectes… i la premsa va canviar, i tots canviàrem en una cosa molt concreta que va ser posar-li cara al dolor, posar-li rostre, nom i cognoms, a les situacions que per afectar a molta gent, en ocasions ens passaven desapercebudes o ens feien alçar els muscles de manera despreocupada. La premsa mundial va tractar l’11-S de forma que, des d’aleshores, les històries personals de la gent anònima han passat a tindre valor, molt valor, pel seu poder de fixar el fet, la injustícia, de que no es produïsca l’oblit.

Als que teniu clar per què ha d’haver igualtat entre homes i dones no van dirigides estes línies. A aquells que es veuen amenaçats per la figura d’una dona que triomfa, a aquells que senten que no n’hi ha dret a la discriminació positiva, a qui no creu en la política dels percentatges per garantir una representació femenina en els òrgans de govern de les organitzacions… a ells és a qui dirigisc el meu relat. I els demane que pensen en les seues mares, àvies, germanes, en les germanes dels seus pares, en les seues filles, les seues amigues, en les dones dels seus amics, en les esposes dels seus germans, en les seues companyes de treball. I els demane que posen cara al sexe femení i que posen cara a la injustícia, que posen cara a l’atentat que la història ha fet i pensen en tantes i tantes injustícies que s’han comès sobre aquestes dones i les seues antecessores durant segles, només pel fet de ser dones en un món a on les normes les hem posat, imposat, els homes.

Per a ells he escrit estes línies. Perquè òbriquen ulls i oïdes i  lligen i escolten: que el món ha canviat!

Perquè reflexionen en per què hem de continuar parlant d’igualtat en una cosa tan bàsica en la vida de les persones com la teua societat musical, la teua escola de música i la teua banda. I perquè s’ensenyen a defendre-la.

Particularment, en els llocs de representació que la meua activitat m’ha portat a exercir, procure que sempre m’acompanyen dones. Qui em coneix sap que lluite i lluitaré perquè cada dia eixe número augmente i el seu nivell en l’escalafó siga cada vegada més alt. M’agradaria veure el dia en que una dona puga, en qualsevol àmbit, assolir les més altes cotes d’exercici.

Per la igualtat, feliç 8 de març.

Pedro Rodríguez, President de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana