Amateur versus Professional

Resulta extraordinària la quantitat de disputes que generen estos dos termes, amateur i professional, en pràctiques tan diverses com l’esport, la fotografia, la cuina… o la música.

Tots tenim clar el que representa parlar d’un professional i normalment és una persona formada per exercir una professió. També és cert que en alguns casos s’ha reconegut una dedicació a un determinat ofici durant anys, concedint un títol de formació professional de manera que puga formar de forma reglada a altres aspirants o desenvolupar un ofici amb una titulació que l’acredite.

El terme amateur deriva de la paraula amant, i representa l’afició a una determinada disciplina fins a l’extrem de dedicar moltes hores a la mateixa, no sent la professió principal de la persona en qüestió, però amb el perill que amb els anys puga convertir-se en el seu ofici.

Este debat va resultar un dels elements que més tensió va generar en les conclusions del III Congrés de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana “De la memòria a la innovació” (2013). Es tractava del primer congrés online i tant el seu plantejament com el seu desenvolupament van resultar un encert de la mà del professor Pau Rausell (Universitat de València). El cert és que no era cap novetat, però veure plantejats estos dos termes (amateurisme-professionalisme) des de l’oposició i l’enfrontament va resultar preocupant.

“Des dels seus origens, les societats musicals valencianes han apostat per la formació com una via segura per a l’actualització i la millora constant en els seus conjunts instrumentals i vocals.”

L’immens moviment musical representat per les bandes de música a la Comunitat Valenciana i tot el que les acompanya: 547 societats musicals federades amb més de 1.100 bandes, més de 200 corals i altres tantes orquestres, uns 600 centres educatius amb 60.000 alumnes i uns 4.000 professors no haguera estat possible sense l’amateurisme representat pels 50.000 músics que en alguns fòrums tant es critica. Però també és important reconèixer  l’impagable treball dels milers de directius amateurs que al llarg de 200 anys (un 30% de les bandes de música són centenàries i un 3% bicentenàries), han estat al front de les societats musicals. Són diversos els treballs d’investigació que atribueixen a este moviment amateur la responsabilitat de que l’aprenentatge de la música arribara a tots els racons de la nostra geografia i no quedara només en les mans de les classes amb possibles de les grans ciutats (Tesis Doctoral d’Elvira Asensi, Universitat de València, 2010).

Sembla que dir amateur és sinònim de falta de tècnica, formació i capacitat per fer un treball, quan pot ser tot el contrari. Com bé apunta el refranyer popular no existeixen els ganduls si sabem trobar-los un treball que els agrade… Precisament per aquest motiu és tan important la motivació i l’estímul de les emocions en educació. La il·lusió i l’afició per la música són els motors que han convertit a amateurs en grans professionals (encara que mai hagen deixat de ser amateurs per no voler deixar el seu ofici de sempre i optar per aquell lloc que els oferien en una orquestra o banda municipal).

Si pel contrari pensem en el que s’ha vingut a denominar “no músics”, és a dir, músics que mai s’han format en conservatoris, trobarem músics amateurs que van optar per dedicar-se professionalment a la música sense tindre un títol que els acreditara com a tals. Incomprensible, però són molts els casos que podem conèixer a la Tesi Doctoral d’Adolf Murillo (2014) dedicada a eixos “Escultors del So” amb conclusions evidents, com que els “no músics” són més creatius i escolten millor que els músics convencionals, habituats a fer exclusivament el que els marca una partitura.

“Estes escoles sempre possibiliten que aquells alumnes que desitgen continuar els seus estudis professionals en un conservatori puguen fer-ho sense problemes.”

Des dels seus origens, les societats musicals valencianes han apostat per la formació com una via segura per a l’actualització i la millora constant en els seus conjunts instrumentals i vocals. D’aquesta manera van aparèixer les primeres escoles d’educands, que amb els anys s’han convertit en escoles de música, centres educatius amb una finalitat clara, la formació mitjançant la música amb el focus posat en la pràctica musical activa. Estes escoles sempre possibiliten que aquells alumnes que desitgen continuar els seus estudis professionals en un conservatori puguen fer-ho sense problemes. La seua funció no és la professionalització, sinó la vivència de la música al llarg de la vida, finalitat 100% amateur no renyida amb la professionalització. Tant la Llei Valenciana de la Música (1998) com el Decret d’Escoles de Música (2013) plantegen este enfocament. També és cert que totes les lleis desde la LOGSE (1990) han apostat pels centres integrats (centres als quals s’aborda simultàniament l’educació primària i els estudis reglats de música) com una bona solució la repercussió de la qual en l’educació pública no existeix en la nostra comunitat i es poden comptar amb els dits d’una mà en tota Espanya, per la falta de recolzament. També som conscients de l’immens esforç que significa continuar estudis professionals de música en un conservatori en paral·lel a la secundària obligatòria i el batxillerat, sense cap compensació com sí ocorre amb el reconeixement d’esportistes d’elit. Més encara, acaben de suprimir-se les tres matèries de música del selectiu, amb lo qual els estudiants de música no podran optar a pujar la nota de 10 a 14 punts per aquesta via, una injustícia que mereixerà accions de la FSCMV davant el govern de Madrid. També sabem de l’altíssim percentatge de fracàs escolar per abandonament que es produeix als conservatoris en els ensenyaments de grau mitjà. Les societats musicals som conscients d’aquest perill i en molts casos oferim classes gratuïtes en les escoles de música als nostres músics per tal que davant un possible abandonament no deixen la música per sempre.

Els estudis musicals a Espanya estan dividits entre reglats, que imparteixen els conservatoris, i no reglats, que imparteixen escoles i acadèmies. El primer nivell d’estos estudis reglats és l’elemental i representa una introducció a la música que en cap cas representa la via professional (Decret que regula el currículum dels Ensenyaments Elementals de Música a la Comunitat Valenciana, 2007). En tractar-se d’estudis reglats només els poden impartir els conservatoris elementals, però també ho fan habitualment els conservatoris professionals, ja que completen les seues places vacants amb aquest alumnat de nivell elemental. En acabar estos estudis elementals no s’obté cap títol, donat que no es contempla pel caràcter introductori d’estos ensenyaments. Només existeix un certificat d’estudis elementals de música. Este certificat el proporcionen els conservatoris, tant al seu alumnat com a tot aquell que es puga presentar a les proves lliures que es convoquen cada any. De manera que l’alumnat de les escoles té accés al mateix.

El primer nivell d’estos estudis reglats és l’elemental i representa una introducció a la música que en cap cas representa la via professional

Les escoles de música poden preparar els seus alumnes tant per a l’obtenció d’aquest certificat com per a la prova d’accés al conservatori, en el supòsit que desitgen continuar estudis professionals. No obstant això, en una escola de música es pot continuar fent música després d’eixe primer cicle bàsic amb altres etapes de formació: etapa de consolidació i etapa avançada… Però, també s’ofereixen classes d’iniciació amb professorat especialitzat que els pot introduir a la educació musical des dels 0 anys i inclús treballar amb futures mares i molt més.

Dir que les societats musicals i les seues escoles de música han permès la democratització i socialització de la educació musical és una gran veritat, ja que aquestes han possibilitat que en cada poble de la nostra geografia siga possible aprendre música. També cal apuntar que el preu per alumne no és el mateix si aquestos estudis es realitzen en una escola de música o en un conservatori de la xarxa pública, donat que en el conservatori no hi ha mensualitats. El greuge comparatiu és total si pensem que les ajudes a escoles de música no acaben de cobrir les despeses socials de les nòmines del professorat. De manera que torna a fer-se evident la diferència entre viure a la ciutat i a un poble. Per eixa raó des de la FSMCV venim reivindicant des de fa anys que en primer lloc es faça visible el mapa de la educació musical a la Comunitat Valenciana. Aquesta eina permetria visibilitzar l’estat actual de la educació musical i fer-la molt més racional, equitativa i sostenible.

“Els conservatoris elementals van passar a ser escoles de música i els professionals es van dedicar a atendre només a alumnes d’aquest nivell.”

La reivindicació de que els estudis elementals es cursen a la xarxa d’escoles de música no és cap novetat. Fa bastants anys que el govern basc va prendre aquesta determinació i no va significar cap desastre, ja que els conservatoris elementals van passar a ser escoles de música i els professionals es van dedicar a atendre només a alumnes d’aquest nivell. Tampoc va desaparèixer el nivell elemental d’estudis musicals, ja que ve recollit a la normativa legislativa. Plantejar aquest canvi a la Comunitat Valenciana seria possible sempre que es pasara d’un sistema de subvenció a la via del conveni amb les escoles de música, convenir al qual haurien d’asumir una part important els ajuntaments. Açò permetria normalitzar la xarxa d’escoles de música permetent el seu funcionament com a centres educatius com qualssevol altres. La part més important d’aquests canvis beneficiaria a l’alumnat, que aprendria música en igualtat de condicions en tota la xarxa educativa d’escoles de música, possibilitant el seu creixement com a persones mitjançant la música. Per descomptat que amb tot allò la FSMCV i la seua xarxa d’escoles de música assumiria un compromís de millora contínua.

No cal dir que tot açò no s’aconseguirà de hui per a demà, i que farà falta consensuar amb tots els sectors implicats una solució viable portant-la a terme de manera progressiva…

Preferisc pensar que la complementarietat entre amateurisme i professionalitat és una gran basa per a la educació musical i no un motiu de conflicte.

Del que no hi ha dubte és de que s’ha de continuar treballant per la educació musical. Val la pena!

Remigi Morant Navasquillo

Director del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal de la Universitat de València

Vicepresident 1er i responsable de l’àrea d’Escoles de Música de la FSMCV